dijous, 26 d’octubre de 2006

El casal d'estiu
Ja s’han acabat les vacances d’estiu. Molts ja ni recordem què són les vacances, però encara tenim el record ben viu de l’estada dels nens sahrauís a casa nostra. Ara ha arribat el moment de mirar enrere, valorar i fer un balanç de les colònies. En aquest article l'Albert i el Javi fan algunes reflexions sobre el casal. Les fotografies són d'una excursió al zoo i hi apareixen bona part dels infants saharauís acollits aquest estiu a Horta com també alguns dels monitors i monitores que han col·laborat en la realització del casal
A mitjan juliol, i per causes que ara no vénen al cas, se’ns va plantejar la possibilitat de fer un nou casal. Això implicava organitzar i plantejar un casal des de zero i amb només un parell de dies. Ens vam posar fil a l’agulla i van començar a sorgir idees. A l’hora de preparar el casal ens vam trobar amb dos elements importants a tenir en compte: d’una banda la preparació de tota la infraestructura (locals, menjar, monitors, punts de trobada, excursions, etc.) i de l’altra, la planificació de les activitats i un horari competent.
En el primer aspecte considerem que ens vàrem sortir d’un manera força notable per al petit marge de maniobra que teníem. Els locals de l’agrupament escolta Sant Francesc Xavier ens serviren com a punt de trobada i lloc per a realitzar part de les nostres activitats; val a dir que potser l’espai era massa reduït per a les necessitats dels sahrauís, infants que constantment practiquen activitats a l'aire lliure. Quant al lloc per a dinar, el centre cívic Matas i Ramis ens proporcionà una atenció immillorable i el menjar estava molt bo; a més, el centre ens cedí una instal·lació perquè passéssim la tarda, la qual ens anava genial ja que aquesta tenia aire condicionat i millorava molt les nostres condicions ambientals i ens va permetre gaudir d’alguns dels moments més entranyables d’aquesta experiència.

Si analitzem l’equip de monitors també podem sentir-nos força contents amb els resultats, ja que en cap moment vàrem ser menys de quatre i tots teníem algun tipus de vincle amb les famílies acollidores i una relació estreta amb els nens, la qual cosa va aplanar una mica el camí. Tot i això ens certs moments ens va faltar compenetració a l'hora pendre les decisions. Val també a dir que el remei més efectiu contra aquest defecte passa per estar més temps junts, cosa difícil en la nostra situació. Per últim, les excursions creiem que vàren estar força encertades tant al Tibidabo com al Zoo; l’actitud i motivació dels nens vàren ser molt altes i la Creueta del Coll va resultar una bona piscina, tot i els petits incidents; a més per a aquestes sortides sempre comptàrem amb més monitors de suport. També hem de dir que va ser en aquesta part de la preparació on vàrem rebre la majoria d’ajudes de les famílies acollidores per tal de trobar tots aquests espais.

Quan parlem del segon aspecte, el de la planificació d’activitats, ja trobem algun problema. Val a dir que la majoria de centres comencen amb dos-tres mesos d’anticipació a preparar les activitats i nosaltres només disposàvem de tres-quatre dies. I no és que no ens en sortíssim força bé. La primera setmana va estar planificada al detall, però la segona setmana, aprofitant que ja ens sentíem més segurs, vàrem combinar la planificació amb la improvisació d'activitats. En certs moments, però, vàrem realitzar activitats que o duraven molt menys del planificat o bé no acabaven de cridar tota la seva atenció. I aquest fet i la falta de compenetració entre els monitors ens portaren a alguns moments tensos en la relació amb els nens, que mostraren la seva major intransigència davant les nostres activitats.

Aquesta és la petita avaluació que hem fet per tal que tothom sàpiga, a grans trets, algunes de les més importants reflexions sobre aquest intens mes de juliol. Però no volem acabar sense reiterar la nostra satisfacció pel recolzament rebut per part de les famílies i l’exemple de lluita que els nous membres de la junta d'ACAPS Horta ens han aportat. Sense aquests dos factors nosaltres mai no haguéssim tret les forces suficients per a realitzar la tasca que s’ens va encomanar ni per prendre les decisions, més o menys encertades, que varem prendre.

Independentment dels resultats obtinguts, nosaltres ens hi vam deixar la pell perquè tot sortís el millor possible i tot i que en certs moments la nostra moral va estar ensorrada i alguns fins i tot se’ls va passar pel cap deixar-ho córrer, al final tots aguantàrem. I és ara, un cop tot ha passat, un cop han marxat els nens, quan ens adonem que hem fet una cosa gran i que aquest juliol el recordarem durant molt de temps com un dels més importants de la nostra vida fins al moment. Gràcies de nou a tots aquells que ens heu ajudat a que sigui així.