dissabte, 7 d’octubre de 2006

El Sàhara Occidental i la ‘cultura de
la pau’
Alguns companys de Sàhara Horta vam assistir el dijous 5 d’octubre a una taula rodona, celebrada al Col·legi de Periodistes de Catalunya sota el títol: ‘Sàhara Occidental: un conflicte oblidat?’ Paral·lelament, i mentre continua el degoteig constant de notícies que ens parlen sobre la repressió de la població sahrauí al Sàhara Occidental, el Toni Guirao ens informava a través del seu bloc que el govern marroquí havia denegat el permís per entrar als territoris ocupats a una comissió d'europarlamentaris, després de mesos de negociacions.

El debat del dijous va resultar força interessant. En síntesi, es varen manifestar dues grans postures. La primera -majoritàriament compartida per ponents i públic- coincidia en el fet que és el poble sahrauí qui té la raó moral i legal a l’hora d’exigir el compliment del seu dret a la independència, una raó vinculada a un procés de descolonització pendent i reconegut reiteradament per les Nacions Unides, però incomplert amb la mateixa insistència per activa -pel Marroc- i per passiva -per la comunitat internacional que ha estat incapaç de fer obeir la llei-. El segon posicionament, minoritari però rellevant, ja que va ser defensat pel director adjunt del Programa de processos de pau de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, en Kristian Herbolzheimer, argumentà que en aquest conflicte l’única solució ‘realista’ passa per trobar altres vies, doncs és impossible imaginar una sortida pensant que alguna de les dues tesis en disputa s’acabarà imposant sobre l’altra. És a dir, que no és factible creure, ni defensar, que l’única alternativa consisteix en què el poble sahrauí exerceixi els seu dret d’autodeterminació, per molt just que així sigui. Insistir en aquest camí, segons Herbolzheimer, tant sols servirà per allargar l’estancament del problema i el patiment de la població sahrauí.

Un cop feta aquesta breu exposició d’uns fets relacionats i coincidents en el temps, des de Sàhara Horta us voldríem dir la nostra i convidar-vos al debat. Cultura de la Pau? De quina Pau? Cultura del diàleg i la mediació? Per a què? El diàleg i la mediació són una veritat absoluta per solucionar tots els conflictes? Han de dialogar el maltractador i la dona maltractada per trobar una ‘solució intermitja’ que ‘satisfaci’ a ambdues parts? Què vol dir ‘talante’? Vivim en un món complex, certament, i en el qual els grans problemes socials acostumen a requerir grans dosis de creativitat, flexibilitat, paciència, perseverància, etc, si volem superar-los, però la qüestió principal no és només aquesta, és a dir, les virtuts que posem o no damunt la taula de treball per trobar respostes. La clau de volta, sobretot quan abordem realitats opressives com la sahrauí, rau en el punt de partida a l’hora d’entomar el conflicte, rau en les preguntes... que no ens fem. I el punt de partida, en aquest planeta globalitzat, és igual a tot arreu, o hauria de ser similar, independentment de la geografia i dels subjectes. Allò més preocupant és que la cultura dominant banalitza a les persones, a les relacions socials entre aquestes i, en conseqüència, banalitza el sentit de les relacions de domini i a qui les pateix. Els valors culturals dominants converteixen l’obvi en surrealista i allò que és surrealista en obvi. ‘Coherentment’, la societat internacional actual també banalitza els conflictes, com el sahrauí-marroquí o el que enfronta Palestina i Israel, reduint-los a una relació entre dos que cal solucionar a partir d’una ‘bipolaritat’ que sembla ‘obvia’ però que és fictícia. Perquè la relació no és entre ‘dos’, la relació és sempre entre ‘tres’ i, a partir d’aquí, intervenen molts més que tres. Les relacions de conflicte entre ‘dos’ (o entre més, aquí el ‘dos’ és un reduccionisme per tal de simplificar l’explicació) s’han de posar sempre en relació amb un ‘tres’, és a dir, amb un sistema de valors ètics compartibles per la majoria dels humans i que, de manera sintètica, es podria resumir de la següent manera: l’establiment de marcs de relacions socials -a qualsevol escala, sigui petita, mitjana o gran- basats en el respecte mutu a la DIGNITAT humana de cadascun, dignitat entesa tant a nivell individual com col·lectiu. Entenem, doncs, que cap ‘cultura de la pau’ no pot prescindir d’aquest principi anterior, a no ser que ens rendim definitivament davant les injustícies i optem per un ‘campi qui pugui’. La independència de Palestina, i per tant l’ocupació d’aquest territori per part d’Israel, no pot ser mai objecte de negociació. Allò que és negociable, i que hauria de ser acordable, és el dret a la llibertat de palestins i israelians sustentat en el respecte mutu a la dignitat de cada poble, és a dir, el dret a un Estat d’Israel i el dret a un Estat Palestí, i el dret dels seus habitants a que, un cop assolit aquest pas, ambdós estats es respectin i col·laborin entre ells, i que sigui així com s’eduqui a les futures generacions d’ambdós països. Aquest és l’àmbit pel diàleg, la mediació i el convenciment: iguals drets i deures per a tothom, el que vol dir enormes esforços, renúncies i temps de maduració. Però mai pot significar el menysteniment dels drets d’uns a favor del ‘dret a oprimir’... dels altres. Acabem de posar l’exemple de Palestina. Un conflicte en realitat ‘oblidat’, com el del Sàhara. L’oblit que converteix el que seria obvi -des d’un punt de vista ètic i humà- en impossible i transforma l’inversemblant –vist des d’aquest mateix punt de vista- en obvi.

Solucions? Potser l’únic instrument que tenim a l’abast el moviment de solidaritat amb el poble sahrauí és lluitar per multiplicar el nombre d’aliances i per implicar el màxim de gent –entre la ciutadania, la societat civil i les institucions- en la tasca comuna de construir una ‘xarxa d’humans dignes’ compromesa amb la causa sahrauí. L’objectiu? Exigir plegats que el que avui no és prou obvi (el dret real i efectiu a un referèndum d’autodeterminació) pugui ser-ho aviat. Sàhara Horta 6 d’octubre de 2006

  • Fotografies
  • Organitzadors ‘Taula rodona’