Els drets humans al Sàhara ocupat

El passat dia 13 d'abril se celebrà al Centre Cívic Matas i Ramis de Barcelona una taula rodona sobre la situació actual dels drets humans al Sàhara ocupat. Sota la moderació de Núria Salamé, hi participaren Cristina Navarro, jurista, membre de la Comissió d'Observació del Consell General de l'Advocacia, Alfonso López Borgoñoz, d'Amnistia Internacional, i Mah Yahdih, delegat adjunt del Front Polisario a Catalunya. La xerrada, que s'inscriu dins dels actes de la Setmana de la solidaritat amb el Sàhara Occidental a Horta-Guinardó, fou organitzada per Sàhara Horta.

L'acte s'inicià amb el passi per televisió del DVD Els Drets Humans al Sàhara Occidental, disc creat pel Comitè Aminetu Haidar. A la mateixa sala de la xerrada es mostrava l'exposició fotogràfica sobre els drets humans al Sàhara Occidental.

Cristina Navarro exposà que des del 2002, any en què s'iniciaren les observacions internacionals en els judicis a sahrauís, la situació als territoris ocupats no ha canviat gens. Tots els judicis als sahrauís són una pura mascarada, un muntatge judicial. No hi ha cap garantia jurídica. Els defensors no poden presentar proves i les sentències es basen en les actes policials, les quals mai no són signades pels acusats. Les detencions dels sahrauís no es comuniquen mai a les famílies, talment com si es tractés d'un segrest. Els sahrauís, quan es presenten al judici, mostren clars signes d'haver estat torturats. Les acusacions que reben sempre són per delictes comuns, mai per la raó real per la qual se'ls deté: manifestar-se pacíficament pels seus drets. Els jutges actuen amb prevaricació. Als primers anys, els únics juristes internacionals que assistien als judicis eren de l'estat espanyol, però a mesura que passa el temps cada vegada n'hi ha més d'altres estats.

L'única notícia positiva dels darrers anys és molt recent: fa poques setmanes la fiscalia de l'Audiència Nacional admeté a tràmit una querella contra 31 exgovernants i militars marroquins, els quals són acusats de genocidi, assassinats, tortures, desaparicions i detencions il·legals contra el poble sahrauí des d'octubre del 1975. El jutge encarregat de la investigació és Baltazar Garzón, el qual encara no ha començat a investigar.

Alfonso López Borgoñoz parlà de la invisibiliat de la problemàtica sahrauí. El conflicte és invisible per a molta gent, també dins del món àrab. Invisibles també són els presos, com el defensor dels drets humans Brahim Sabar, detingut i condemnat diverses vegades des del 1981. Les reivindicacions dels sahrauís sempre són pacífiques i no hi ha cap cas que es pugui relacionar amb el terrorisme [AI només va reportar algunes denúncies de maltractaments a presos marroquins en un període molt concret i curt]. Els sahrauís sempre són condemnats per causes comunes. Atenent la quantitat de població sahrauí existent (d'un milió aproximadament), el nombre de sahrauís desapareguts és altíssim (durant l'època de dominació espanyola es van registrar una parell de desaparicions). L'antiga potència colonial, l'estat espanyol, encara té unes responsabilitats sobre el Sàhara Occidental.

La invisibilitat és dura, però s'ha d'acabar. Fins i tot en les situacions més difícils es pot fer alguna cosa, hem de fer alguna cosa: ens hem d'esforçar per assabentar-nos de la situació i hem d'actuar. Hem d'acabar amb la invisibilitat del problema sahrauí.

Mah Yahdih esmentà que la realitat supera la imaginació. És terrible tirar la gent des d'helicòpters, fer fosses comunes, violar les dones sahrauís... Mah comentà alguns casos coneguts per ell personalment, com ara la d'una sahrauí presonera que va ser violada sistemàticament a la presó i que després de sortir de la garjola, amb dos infants nascuts a dins, no ho va poder superar. Juntament amb aquestes violacions, hem d'esmentar els 2.000 km de mur que separa famílies senceres. Mai no s'ha condemnat a ningú per cap d'aquestes violacions dels drets humans. Total impunitat al Marroc.

Tant greu com aquestes violacions és la reiterada negativa del Marroc a que els sahrauís puguin exercir el seu dret a l'autodeterminació. Des del 2002 la situació no ha avançat gens. La situació és ben clara: des de bon començament és un tema de descolonització. El Marroc, però, no accepta cap referèndum i menys un que contempli la independència. Actualment el Marroc ha posat sobre la taula un pla d'autonomia, avalat per Espanya i França. La credibilitat sobre la seva voluntat a concedir una autonomia és nul·la: el Marroc és un estat autocràtic. El Marroc vol guanyar temps i pescar en aigües mogudes.

L'estat espanyol havia mantingut fins ara una mena de neutralitat activa, per tal com veien el Marroc com una mena d'amenaça, ja sigui per la pesca, els immigrants... Zapatero s'ha decantat pel pla d'autonomia marroquí (postura contrària a les resolucions del Parlament espanyol i, molt probablement, a la majoria dels ciutadans de l'estat).

El Polisario ha cedit en moltes coses i va acceptar el pla Baker II. El Marroc no s'ha mogut en res. I ara encara demanen al Polisario que accepti a negociar el pla! La postura del govern de l'estat és denunciable!