–Què t’ha portat a Mollet?
–He vingut aquí perquè tinc una sèrie d’activitats per Catalunya. He fet diverses xerrades, com a l’IES Gallecs.
–Una xerrada en què expliques què passa a la teva terra, el Sàhara Occidental.
–Sí, jo vaig néixer a El Aaiun, la capital del Sàhara Occidental, que es troba sota ocupació marroquí, i a més d’explicar com es viu allà també explico el meu cas personal, que no és únic, sinó que és habitual.
–Un tribunal militar del Marroc t’ha condemnat a cadena perpètua. Per què?
–En el meu cas m’han jutjat per participar al Campament de la Dignitat, del que Noam Chomsky va dir que era l’inici de les primaveres àrabs. Primer em van jutjar en un tribunal civil i em van condemnar a 4 mesos sense execució, després vaig sortir diverses vegades del país i en l’última sortida, que va ser a Espanya, surt l’ordre de cerca i captura del tribunal militar.
–Tu no estaves present al judici del tribunal militar.
–No, em van jutjar en rebel·lia. A més, va ser un judici il·legal perquè no s’hi poden jutjar civils en un tribunal militar i no poden jutjar sahrauís perquè Marroc no té sobirania al Sàhara Occidental. No hi havia proves contra els activistes, contra nosaltres. Aquest judici va servir per enviar un missatge de por a la població.
–Estaves aquí mentre eres jutjat. Què feies?
–Vaig venir amb un visat de 3 mesos per aprendre castellà i quan havia passat un mes va sortir l’ordre del tribunal militar de cerca i captura, per tant vaig decidir quedar-me. Després d’un mes i mig vaig assabentar-me de la pena de cadena perpètua.
–T’has quedat al País Basc, on vius ara.
–Sí, és una altra cultura, però m’hi he acostumat i m’agrada.
–Com es viu al Sàhara Occidental?
–El patiment que he viscut jo, no l’he viscut sol, sinó que l'ha viscut tota la població sahrauí. Des de l’entrada de Marroc a l’any 1975, que van bombardejar el territori, amb la responsabilitat que també té l’Estat espanyol en el no compliment dels acords per al referèndum, la meitat de la població va marxar a viure en els campaments de refugiats. Després de la guerra, ja en l’any 1991, hi havia molts desapareguts. Avui en dia tenim 500 persones desaparegudes, 66 presos polítics, al que s’hi afegeix la pressió diària. Des de 2005 han mort sota tortura 12 persones, la majoria joves, per participar en manifestacions pacífiques.
–Precisament per participar en les protestes pacífiques del Campament de la Dignitat estàs condemnat a cadena perpètua.
–Sí, el que m’ha passat a mi li ha passat a tothom que va a una manifestació. Et torturen de manera brutal, pots ser detingut, com m’ha passat a mi, i empresonat i jutjat sense proves.
–En què consistia el Campament de la Dignitat?
–Jo hi vaig ser els 28 dies que va durar. Era una manera de lluita pacífica que va aixecar el poble sahrauí l’any 2010, per tal de reivindicar els nostres drets socials i polítics, com ara parar l’espoli de recursos naturals i fer el referèndum per l’autodeterminació del poble sahrauí. Aquest campament ha estat la gran protesta després del 1975, perquè hem viscut per primer cop la llibertat. Hi van assistir més de 20.000 persones; molts estrangers, que van participar en la logística del campament.
–Com va acabar l'experiència?
-El dia 24 d’octubre els militars van rodejar el campament per no deixar entrar els mitjans de comunicació ni més gent. Aquest dia van morir persones per voler entrar. És una pena que el Campament no durés gaire, perquè el 8 de novembre van entrar els militars de matinada, amb tot tipus d’armes, i van cremar les haimes (tendes) i van matar diverses persones. No ens esperàvem una entrada tan brutal ni l’ús d’armes. Fa vergonya que la ONU, la Minurso, no protegís els drets humans al Sàhara Occidental. Després van venir mesos de por, perquè es va començar a buscar als participants i a portar-los a la presó; els colons marroquins també es van aixecar contra nosaltres. Més tard, alguns presos van sortir i van quedar els 24 que hem estat jutjats ara fa poc.
–Creus que podràs tornar al Sàhara sense haver de complir la condemna?
–L’única manera és quan els presos surtin en llibertat, tinc esperança que la pressió internacional farà canviar les coses.
–Què hauria de passar per veure canvis en la situació sahrauí?
–L’ONU ha de fer el referèndum per tal de decidir què vol el poble i per això l’ONU està allà des de 1991, però no s’ha fet res.
–Com veus el teu futur?
–Sempre s’ha d’esperar a veure què et guarda el futur. Jo no m’esperava mai una cadena perpètua. Espero poder ajudar els meus companys, el meu poble i explicar què passa a la zona ocupada. El meu futur i el del meu poble depèn del conflicte i de la celebració del referèndum.
Entrevista a Hassanna Aalia, publicada a http://www.aravalles.cat el 5 de Juny de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada